Els catalans sempre hem donat molta importància a la nostra identitat, ser conscients de qui som i d’on venim, reconeixem la nostra llengua, la cultura i els costums. Aquesta singularitat sempre ha perdurat no obstant les anades i vingudes de la història, de reis, de governs i de modes. Aquest és un dels nostres punts forts com a territori: tenim un sentiment de pertinència molt important.

Amb els temps que corren per la homeopatia a Espanya, a Catalunya estem de “sort”, i això es deu a varies raons, una cultural, manera de ser i caràcter tolerant, i una altra de tradició històrica, les arrels, que és del que vull ressenyar en aquest Post.

L’homeopatia a Catalunya te unes arrels profundes i una història poc coneguda la dimensió de la qual sorprèn quan ens hi endinsem. La seva pràctica va arribar a les nostres terres abans de 1850, i va anar guanyant importància a mercè dels seus èxits clínics, sobretot a partir de l’epidèmia de Còlera més important del segle XIX, gràcies aquests resultats la pràctica clínica es va anar estenent fins a principis del XX, coincidint amb un dels moments més gloriosos de la història de Catalunya, el Modernisme(1885-1920), un dels moviments políticoculturals més importants i que més ens identifiquen.

L’any 1854, la homeopatia va posar a prova l’eficàcia dels seus remeis, en el tractament del còlera durant l’epidèmia que va afectar tota Europa, amb uns resultats sorprenents, mentre amb el tractament amb homeopatia els decessos reportats consten al voltant 8% dels malalts, amb l’alopatia eren molt superiors. Comparant les dades de l’hospital de Vilanova 264 atesos amb còlera amb 84 morts, en canvi a Barcelona Dr. Juan Sanllehy informa que de 250 pacients amb còlera que va atendre en van morir 20, el Dr. Sirasol de 89 en va perdre 6, y a Mataró el Dr. Cruxent en va atendre 216 dels que en van morir només 10. A partir d’aquests resultats molts metges es van interessar en la Homeopatia, ja que van veure els resultats en ells
mateixos o en algun del seus familiars.

Primerament cap als anys 1840-1850, els homeòpates treballaven en consultoris individuals, repartits arreu del territori, trobem metges a ciutats importants com Barcelona, Igualada o Mataró. A la dècada dels 1880, el homeòpates mantenien activa la Revista Homeopàtica com lligam, a més hi va haver els primers intents d’organitzar-se però sense suficient èxit. Encara que no mancava l’entusiasme i no desistien de la idea de formar una Acadèmia i un Hospital amb el propòsit de sumar esforços en la defensa i el progrés de la nostra pràctica clínica. Tots aquests intents van quedar com una llavor que no germinaria fins al 1890 en que es va fundar L’Acadèmia Medico Homeopàtica de Barcelona per part de destacats metges homeòpates del moment. També es van posar en funcionament un consultori gratuït i d’oferir els serveis a l’Ajuntament de Barcelona davant la por a una nova epidèmia de Còlera, aquest consultori va ser la llavor del futur Hospital, construït i fundat al 1903 i conegut com Hospital Homeopático del Niño Dios al carrer Independència amb Dos de Maig i que comptava amb 42 llits.

Per entendre la importància de la Homeopatia en aquell moment cal destacar tres noms: Dr. Fèlix Janer i Bertràn, un dels primers impulsors de la Homeopatia a Catalunya i primer degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i mentor d’un dels metges més importants; Dr. Joan Sanllehy i Metges fundador i primer president de AMHB, premiat per la seva actuació en el tractament de l’epidèmia còlera que va afectar Barcelona l’any 1854 amb el nomenament com Caballero de la Orden de Carlos III y Legión de Honor; i finalment cal
anomenar la família Grifols, conegudíssims per l’exitós laboratori clínic que van fundar i que perdura als nostres dies com a empresa farmacèutica d’hemo derivats, que en els seus orígens, amb Dr. Josep Antoni Grífols i Morera (soci fundador de AMHB) i el seu fill Josep Antoni Grifols i Roig també homeòpata, van lligats a la història de la homeopatia a Catalunya i a l’Acadèmia.

És en aquest context que s’arribà al punt àlgid que representa la celebració del Congrés Internacional a Barcelona al 1924 amb delegats de tot el món, on es va acordar fundació de La Lliga Internacional de la que encara forma part l’Acadèmia.

Malauradament, als anys 30 es va apagant el fervor per l’homeopatia per diversos motius, els que més destaquen son la falta de relleu generacional per als homeòpates del moment, la gran majoria passava la cinquantena i el període d’inestabilitat política que van desencadenar en el fets bèl·lics van fer que una bona part dels practicants s’exiliés, com el metge Homeòpata, Joan Solé i Pla, diputat al parlament de Catalunya al 1932 per ERC i exiliat a Colòmbia durant la Guerra Civil. I un altre exemple es que l’hospital Homeopàtic va acabar ocupat per la CNT als inicis de la guerra i ja no va tornar a obrir com a tal passat aquest període.

L’Acadèmia mai va acabar de tancar, el Dr. Peirò va mantenir la flama encesa fins el retorn de la democràcia quan va tornar a créixer l’interès per la homeopatia i un grup de metges joves
en va prendre el relleu.

Però els temps han canviat, ara però la nostra pràctica clínica torna a veure’s amenaçada, una vegada més, pel poder de l’establisment que a través dels seus lobbys influeix directament als mitjans de comunicació, periodistes, polítics i institucions per desacreditar-nos contínuament.

Sabem que no som perfectes, i podem rebre crítiques, però quan aquestes son injustes, infundades i immorals, amb l’única intenció de defensar els ingressos de les grans empreses farmacèutiques, em dolen, i encara em dol més quan les crítiques venen de casa, de diaris catalans amb periodistes que s’apunten al carro sense gaire o gens coneixement del tema i que només actuen com a corretja de transmissió d’interessos dels quals moltes vegades ni ells mateixos són conscients. Una professió, la de periodista, que sembla que es va esvaint al ritme dels clics que reben.

Com deia al principi som gent que no oblidem d’on venim i estem profundament arrelats al territori. Penso que aquest és el nostre punt fort que hem de fer valdre: som perseverants, treballadors i malgrat totes les adversitats i la força de qui ens ataca, no ens arronsem, tenim paciència i continuem treballant. Hem de fer valdre aquestes arrels que renovem cada dia, i que vinculen la homeopatia a la nostra identitat.

Aquest article en recolza en les dades que apareixen al llibre de la Dra Inmaculada Gonzalez-Carbajal García, La homeopatía en España cien años de historia i el documental “Còlera 1854, 50 dies sense dol”